The Brown Lady i Hume

font

Presència fantasmal en l'escala victoriana. Aquesta fotografia de 1936 es proposa com un testimoni verídic i fiable de l'existència de fantasmes. Suposant que no hagi estat un frau deliberat, és a dir, suposant la bona fe dels que la van fer, hem de considerar-la com un testimoni (com si algú ens expliqués que ha vist una figura femenina transparent retallada damunt l'escala). 

Aleshores podem aplicar els consells que  Hume exposa a Investigació sobre l'enteniment Humà X,13-22, en la part dedicada a  argumentar contra els miracles. Segons ell, quan algú testimonia un fet excepcional, és a dir quelcom meravellós que se surt de les lleis naturals, hem de preguntar-nos:

- Hi ha altres  que testimonien el contrari? Si és així, es neutralitzen els testimonis.

- Considerar el nombre de testimonis.

- El caràcter dels testimonis: equànimes, interessats, fantasiosos ...

- Manera en què testimonien: vacil·lant, ferma, massa violenta ...

- Si el fet testimoniat és increïble per a mi, aquesta creença neutralitza el testimoni favorable.

- Abans d'admetre una excepció a les lleis de la naturalesa, que seria realment miraculosa, és més prudent pensar que encara no hem trobat l'explicació natural a aquesta suposada excepció.

A banda d'aquestes consideracions,  en aquest cas cal tenir en compte l'error en l'instrument de mesura. Qualsevol fotògraf podria reproduir aquest efecte amb una doble exposició.

Actualitat de Mill

La queixa d'alguns representants de l'Esglesia Catòlica perquè reben crítiques (veieu aquesta notícia, per exemple) m'ha fent pensar en aquest fragment de John Stuart Mill:

N’hi ha molts que consideren com una ofensa contra ells qualsevol comportament que els desplau i que l'experimenten com un ultratge a llurs sentiments, com en el cas d’un fanàtic religiós, que quan fou acusat de menystenir els sentiments religiosos dels altres, respongué que són ells qui menystenen els sentiments religiosos d’ell tot persistint en llur culte o credo abominable. Però no hi ha paritat entre el sentiment d’una persona pel que fa a la seva pròpia opinió i el sentiment d’una altra que és ofesa pel fet que ella la mantingui com no n’hi ha entre el desig d’un lladre de robar una bossa i el desig del seu propietari legítim de quedar-se-la. I el gust d’una persona és una qüestió tan pròpia com la seva opinió o la seva bossa.

(Sobre la llibertat, IV)

Ésser en potència

"La actual campaña de la Conferencia Episcopal contra los linces y las mujeres que abortan pone de relieve el patético deterioro de la formación intelectual del clero, que si bien nunca ha sobresalido por su nivel científico, al menos en el pasado era capaz de distinguir el ser en potencia del ser en acto. ¿Dónde quedó la teología escolástica del siglo XIII, que incorporó esas nociones aristotélicas? ¿Qué fue de la sutileza de los cardenales renacentistas?" Així comença l'article que Jesús Mosterín publica avui a El País. Hi reitera arguments que ha aportat altres vegades, d'una manera clara i ben enfocada, tot abundant en contraexemples per mostrar la confusió entre ésser en potència i ésser en acte, a banda de reclamar major coherència en l'argumentació i respecte per les dones com a subjectes morals.

Premis

Matilde Martínez atorgant-me premis i jo sense assabentar-me'n! Dirà que sóc un desagraït. Si fer un blog té algun -gran- component narcissita, és una injecció de vitamines sentir-se dir que el que fas és "un blog de didáctica de la Filosofía y mucho más: un blog que hace preguntas a las preguntas, enfoca lo no evidente, da la vuelta a la cotidianidad y suma eslabones de lucidez a las cadenas solidarias por un mundo mejor" i "en su blog descubro reflexiones y puntos de vista interesantes sobre temas actuales, objeto de la Filosofía para sus alumnos y objeto también de las preocupaciones actuales de los legos como yo". Moltes gràcies, Matilde. Moltes.

Segueixo les seves instruccions. Veig que els premis són complementaris. L'un és a l'esforç personal, que accepto gustós encara que amb una mica de repelús, perquè amb l'esforç em passa com amb la vida interior, que no sé què és. L'altre és refrescant com una llimonada. Les instruccions són

"1. Poner el logo en el post o en el blog.

2. Nominar al menos a otros 5 blogs que muestren gran Actitud y/o Gratitud/que me gusten y que siga con frecuencia
3. Asegurarse de enlazar bien a los nominados en el post.
4. Hacerles saber que han recibido este premio mediante un comentario en su blog.
5. Esparcir el amor y no olvidarse de enlazar a quien te premió." (Aquesta darrera instrucció sintetitza d'una banda l'ideal hippy i el de l'agraiment, per la qual cosa obsequiaré els visitants amb aquest himne)




Els meus premis són per a :

El primer blog ha de ser Palabras tendidas al viento. És un bloc bessó, que em miro de vegades silenciosament i que m'és font contínua d'inspiració.

El segon és Creació filosòfica, d'una de les meves mestres en el ciberespai, perquè l'alimenti una mica més.

El blog de Xavier Alsina conté el post més bell que he llegit d'un ensenyant: es diu "La clase que más quiero"

Eticuart de Jesús Gómez és un blog aparentment senzill però que comença a tenir fora material

El blog de la biblioteca del meu IES és elegant, precís i concís.

I a seguir la cadena!

Primavera

Sobtat interès per les investigacions d'una formiga.
Seguiment felí del vol enjogassat de dues papallones.
Atenció embadalida al camí d'una eruga,
Mandrosa contemplació de les flors del prat.
Tanco els ulls. Jo encapsulat dins la tebior del sol.

Simone de Beauvoir

El nou de febrer passat Simone de Beauvoir hagués complert 100 anys. Gràcies a Filolist m'arriba un acurat treball de presentació d'aquesta filòsofa. L'ha fet un equip de Ciudad de Mujeres, un lloc web amb seu a Albacete. És molt complet i conté els enllaços necessaris per anar a les fonts i aprofundir la informació. Una meravella. Per molts anys!

Política de la pseudociència

Serveixi aquest còmic per presentar un lloc australià de recursos per a professorat de secundària superior: Philosophers and Critical Thinkers in Senior Schools . Una analogia que serveix de contraexemple (canvi climàtic, "disseny intel·ligent", "ideologia de gènere", "preservatiu i sida" ...)

Pregunta

Guàrdia. Segon d'ESO.
- Profe, què vol dir "monoteisme"?
- Creença en un sol déu.
- I "politeisme"?
- Intervé un tercer: - Creença en molts déus; els musulmans, per exemple ...
- Eh no -interromp l'altra- els musulmans són monoteistes.
- Quina diferència hi ha entre musulmà i àrab? Diu la primera..
- Espera, que al llibre ho explica (busca i llegeix): "Àrab és originari d'aràbia i musulmà és creient en l'islam ...
- I què és l'ateisme? Dic.
- Creença en cap déu. Respon la nena del costat.
- I tu, què ets? Li pregunto.
- Jo encara no m'he decidit. Respon fent amb la mà un gest d'aturar-me.
Estavem preparant una prova d'Història. Què fan a Història de les religions?

How's like to be a bat?

Una de les millors sessions del curs del grup filosofia analítica de l'IEC ha estat la d'Antonio Fuentes, professor de secundària, on presentà el famós text d'Ernst Nagel Com és ser un rat penat? (el que fa un bon títol!). Aquest autor argumenta a favor de la irreductibilitat dels fenòmens mentals a fenòmens fisics sense postular, però, una autonomia dels fets mentals. Podriem dir que és un dualista materialista. Per qui vulgui llegir el text, l'amable Ambrós Domingo m'ha autoritzat a enllaçar la seva traducció al català, tot advertint que és un esborrany sotmès a revisió.

Qualia

- (jo) Dues persones poden sentir el mateix so?
- (ràpida) És clar que si!
- (jo) De veritat?
- (condescendent) Sí (pica de mans). Ho veus? Vull dir, ho sents? (torna a picar de mans).
- (jo) I poden sentir el mateix dolor? Dues persones poden sentir el mateix dolor?
- (llest) Home, hi ha qui aguanta més i qui aguanta menys.
- (col·laboradora) El dolor és subjetiu i el so és objectiu!
- (jo) Però hi ha qui hi sent més i qui hi sent menys. Hi ha qui no afina gens bé la guitarra. Llavors el so també és subjectiu.
- mmm ...
- (sobrat) D’acord, el so és una vibració de l’aire que sents diferent depenent si ets lluny o prop de la font. Per tant, és veritat que, depenent d’on t’estiguis no sents el mateix so.
- (jo) Molt bé. Ara suposem que dues persones són al mateix lloc, sentiran el mateix so?
- (reflexiva) El mateix, el mateix ... Ja comencem!
- (veus) Ostra, Jordi, ja ens estàs embolicant!
- (jo) Què vem dir sobre els fets físics i els fets mentals?
- (endreçada) Espera que ho busco.
- (reflexiu) Jo no puc saber si sents el mateix so, no puc entrar en la teva ment. Pot ser que una nota d’un piano jo la senti com un la però tu la sentis com un re i al que jo dic la per tu és un re.
- (guerrer) Alsa tio, t’has passat! Què hi dius ara Jordi, eh? eh?
- (endreçada) Això és el problema de l'existència d'altres ments.
- (jo) D’acord, hi ha aquest problema. Però suposem que les ments dels altres existeixen ...
- (bromista) Que és molt suposar, hi ha molt zombi suelto!
- (jo) .. Si hi ha la mateixa vibració, podem suposar que sentim un mateix so, oi?
- (lingüista) Escoltem el mateix so, però sentim sons diferents.
- (aplaudiments)
- (jo) Comencem a anar bé. Si definim so com un fet físic, una vibració de l’aire, podem dir que sentim el mateix so o més precisament que escoltem el mateix so. Però si el considerem un fet mental, podem dir que sentim el mateix so?
- (sintètica) No, perquè els fets mentals són privats, existeixen en cada ment i només en ella.
- (guerrer) Tia, però si tens exactament la mateixa capacitat i ets al mateix lloc, sentiràs el mateix so.
- (sintètica) Ep, el so considerat com a fet mental és diferent en cada ment. Per tant no pots sentir el mateix so.
- (lingüista) En tot cas, el que pots dir és que és un fet mental igual en les dues ments, però no el mateix (il·luminació de rostres)
- (col·laboradora) Ser igual no vol dir ser el mateix. Que tontos que som!
- (absent) Sí que és el mateix, vull dir, igual, vull dir ...
- (aclaridor) El meu estómac és igual que el teu, però no és el mateix.
- (jo) Recordeu que hi ha un punt de vista sobre les relacions entre la ment i el cos que defensaria que és el mateix so: el monisme materialista. La mateixa informació es processa de la mateixa manera en les mateixes circumstàncies. Com que no existeixen fets mentals ...
- (impacient) Això un altre dia, sispli.
- (jo) Val. Amb els colors es veu més clar la diferència entre fet físic i fet mental. La retina de cadascú registra més o menys les mateixes formes, la mateixa longitud d’ona, però el color verd o blau que dic que veig està en mi, és un fet mental que és diferent del teu. A aquest fet se li diu qualia. El mateix passa amb el dolor.
- (Imaginatiu). Si dues persones es fan un tall al mateix lloc del cos, de la mateixa allargada i profunditat, sense anestèsia, allò que sent cadascuna no és el mateix. Primer, perquè són dues persones diferents. Segon, tampoc no és el mateix, perquè el dolor que sent cadascuna és un fet completament diferent del fet físic de la pell esquinçada.
- (jo) Per això els especialistes en cures pal·liatives diuen “quan algú diu que li fa mal és que li fa mal”.
- (veus) Quin aliviu!
- (analític) Deixeu-vos estar d’aliviu, que ara el problema és com coi el fet físic del tall es transforma en el fet mental del dolor!
- (sona el timbre) Quin aliviu!

(De les respotes de 1r D a la pregunta d’examen: Es pot afirmar que dues persones senten el mateix so?)

font imatge

Descobriments del dia després

Avui moltes i molts hem descobert que el dia de les dones es difícil parlar sobre les dones. Només encetar el tema, hem sentit: "A veure, quan serà el dia dels homes?" i "De què es queixen les dones?" i "També hi ha dones violentes!" i "Ja estan les de sempre donant la llauna!" i "Jo em faig el llit i sóc un home" i així tota l'estona. Total, que sembla que a alguns els molesta que es parli dels problemes que pateixen moltes dones només pel fet de ser-ho ... encara que només sigui el dia de les dones.

Altrament, ha anat bé:

8 de març 2009

View more presentations from jbeltran.

Vuit de març: 25 arguments ...

Aspasia de Milet, Axiotea de Fliunte, Hiparquia, Leontion, Hipatia, Hildegarda de Bingen, Christine de Pizan, Margarita Porete, Gabriele Suchon, Isotta Nogarola, Madame de Chatelet, Olympe de Gouges, Mary Wollstonecraft, Harriet Taylor, Flora Tristán, Emilia Pardo Bazán, Rosa Luxemburg, Hannah Arendt, Simone de Beauvoir, María Zambrano, Victòria Camps, Agnes Heller, Cèlia Amorós, Luce Irigaray, Fina Birulés ... I moltes altes filòsofes

Geografia

- On és Espanya?
- No sé. Si quieres te indico dónde está Colombia.
(Gràcies, S.C.)

Consell

- Hi ha cap dubte?
- No
(Desconfia: no han entés res. Dóna temps. El primer que pregunti serà el que més haurà entés).

Victor Bocanegra en fa un bon resum

Victor Bocanegra, conegut en el segle com Victor Obiols, llista de manera divertida i irònica pseudociències i teràpies alternatives. El fet que il.lustri el video amb una dança del ventre també col•labora en la intenció. Ens va encantar el concert del dia 19: música de qualitat que hauría de prodigar-se més.

La fragilitat del jo

Aquesta setmana hem obert les cartes que es van escriure fa tres anys. En començar l'ESO, vaig fer-los una classe que vaig titular "Carta a una persona ben coneguda". Havíem estat pensant si era possible que algú es trobés amb ell mateix ... feiem filosofia de la identitat personal. Tenien uns dotze anys. Els vaig fer imaginar la persona que serien tres anys després, fent quart d'ESO, i escriure-li una carta amb el que volguessin dir-li. Instruccions: Concentració; tancar els ulls; superar els riures, visualitzar aquella persona; suspirar i agafar el bolígraf. Al principi havien desconfiat, perquè els vaig obligar a seure en taules separades i els vaig repartir fulls en blanc, com si fos un examen. Van començar a escriure més o menys resignadament, però quan mitja hora després vaig començar a donar-los els sobres, la majoria demanava més temps. S'havien inspirat. Finalment, van anar tancant els sobres i escrivint el seu nom en el destinatari (vaig descobrir que per a molts era la primera vegada que enviaven una carta). Seixanta minuts intensos.

Tot just complerts els tres anys, no sé quin senyal els ha impulsat a començar a recordar-me adès i ara que ja era l'hora d'obrir-les. Convoco a l'hora d'esbarjo i s'apleguen extranyament puntuals. La immensa majoria són adolescents crescudets. Les cartes estan embolicades amb la llista del curs. Una té lletra de l'enyorat Llorenç, que els fats li siguin propicis. Les reparteixo. Silencis. Alguns se la guarden: han decidit que la llegiran sols, a casa. Altres la comenten rient. Pocs la deixen llegir a una amiga. Algú sense carta, però encaparrat en què l'havia escrit, reclama fins que li mostro la llista: feia catolicisme, o no va venir aquell dia ni va demanar fer-la en una altra classe. Ho sento. Altrament, satisfacció melanconiosa en molts rostres.

El dia després, li pregunto a M què li ha semblat la seva carta. Em mira com preguntant-se si ha de respondre sincerament. No la tinc aquest any. Mirant endavant, tanca els ulls amb una ganyota. - És queeee ... He canviat molt. Tanca els ulls una altra vegada, com si no volgués veure el que té al davant. - No m'agrada com era. L'ajudo: - Segurament has trobat que el que t'escrivia no acabava de ser tu, que llegies la carta d'una nena. - Si -respon.

Gestió del temps

Tifosi

font: Rebelion

Què amaguem i què ensenyem?

Carnaval 09

View more presentations from guestd71a9b0.

Autoconcepte

A la professora, quan entra en la clase acompanyada dels professors en pràctiques:
- "¿Qué pasa, profe, que somos tan malos que necesitas ayuda?"
A una professora en pràctiques:
- "¿Seguro que quieres ser profesora? Nos portamos muy mal, y los del año pasado, peor."
Al professor, opinant sobre el professorat de pràctiques:
- "Es nota que encara no els han tocat la moral els alumnes."

Stand by me

"Tant se val qui siguis, tant se val quin camí segueixis en la vida. En algun moment necessitaràs algú que et faci costat."

Gracias, I.

Actualitat de Hume

I

Un 17 de febrer de fa 409 anys va ser executat a Roma, al campo dei Fiori, un científic, teòleg, filòsof i matemàtic anomenat Giordano Bruno. Delicte: parlar per si mateix. Cremava viu despullat, amb una premsa aferrada a la llengua perquè no pogués parlar. No hem llegit en aquests dies cap reparació per part dels membres de la institució que va perpetrar aquesta ignomínia.

II

El quatre de novembre de 1995, Isaac Rabin va ser assassinat. Era el primer ministre d'Israel, havia signat els acords de pau d'Oslo. Premi Nobel de la Pau, premi príncep d'Astúries. Acabava de fer un parlament en un mitin que havia aplegat milers d'israelians amb el lema Sí a la pau, no a la violència. El seu assassí, aleshores un jove jueu ortodox, compleix cadena perpètua, s'ha casat i ha tingut un fill.

III

Amnistia Internacional i Human Rigths Watch han denunciat reiteradament la manca de respecte al drets humans en la franja de Gaza, per part del govern de Hamàs (Moviment Islàmic de resistència). Hamàs és contrari als acords de pau d'Oslo, signats per Yasir Arafat i Isaac Rabin.

IV

"Quan estan en joc els interessos de la religió, cap moralitat té la força suficient per controlar el fanàtic entusiasta. El caràcter sagrat de la causa santifica qualsevol mesura que pugui utilitzar-se per promoure-la". (David Hume: Dìàlegs sobre la religió natural -1779).

Fer filosofia

L'Orelles distingeix tres capacitats filosòfiques de base: problematitzar, conceptualitzar i argumentar.  El considerar que la filosofia sorgeix de l'exercici d'aquestes capacitats és molt important didàcticament i és essencial per a la tasca de fer filosofia a secundària (i per fer filosofia, tout court). El primer lloc on les vaig trobar va ser al llibre de Michel Tozzi Penser par soi même, de 1992. Ara ha aparegut traduït al castellà per Popular Editorial i segueix plenament vigent. És molt interessant com resol el repte de fer un llibre de filosofia concebuda com a activitat. A partir d'una temàtica d'introducció a la filosofia, proposa activitats per tal que qui llegeixi faci filosofia, construeixi la seva filosofia, filosofi. No és un llibre de lectura, sinó un llibre de treball on el professorat trobarà l'origen de moltes bones idees que s'han escampat, i els no experts podran experimentar la filosofia. Hem parlat de Tozzi aqui i aqui.

Es el mejor

Examinant les notícies sobre el bicentenari de Darwin, comprovem com molts periodistes han acabat fent més campanya pel dit creacionisme que per celebrar la importància d'una de les més fecundes teories científiques. Això és efecte, segurament no volgut, d'un enfocament que sovinteja: per tal d'aparentar neutralitat o objectivitat, el periodista dóna veu a qui afirma quelcom i també a qui afirma el contrari. En aquest cas s'en dóna al darwinisme i als seus crítics extravagants. D'aqui resulta el següent missatge: "uns diuen que les espècies actuals provenen d'altres espècies per selecció natural, els altres diuen que provenen d'un acte intel.ligent ... qui te raó? vosté lliurement decideixi". Però posar en peu d'igualtat dues posicions tan assimètriques el que fa és valoritzar el creacionisme. I donar valor al creacionisme suposa ignorar que als Estats Units fins i tot han hagut de canviar el nom pel de disseny intelligent per evitar els efectes de la seva derrota política i legal en l'intent de posar-se en peu d'igualtat en l'enxenyamenyt i la investigació. Això sense entrar a examinar la seva discutible racionalitat. Què pensaríem d'un periodista que enfoqués una notícia així: "Uns diuen que l'arsènic és mortal, l'altres diuen que no ho és ... vostè lliurement decideixi". Sobre creacionisme vegeu l'entrada de Skepdic. Anna Sarsanedas ha fet un bon recull d'enllaços sobre la importància de Darwin.

Però jo el que volia era celebrar el bicentenari del naixement de Charles Darwin brindant amb una copa del badaloní Anís del mono. La seva etiqueta representa una mena mico inspirat sens dubte en caricatures de Darwin de la mateixa època (començà a elaborar-se el 1870). Porta a la mà un pergamí amb un emblema que avui aplicarem a aquell nascut un 12 de febrer de fa dos-cents anys: "Es el mejor. La ciencia lo dice y yo no miento".

Necessari o suficient?

El cervell és quelcom meravellós! Tothom n'hauria de tenir un.

(Luiz Carlos Baptista)

Neuroscience for kids

Origen

Ho vaig presenciar. Fa molts anys. Al Mirot, una masia perduda al Lluçanès. Ell entrava i sortia de les cambres, endut per una mena de neguit somniador; inspeccionava el rebost, remenava entre les andròmines del traster. El veies atrafegat amb una determinació de bruixola aplegant damunt la taula varis trossos de fusta, un maó, aigua en un pot, unes pintures que havia agafat de l'estudi de disseny gràfic. Els altres mandrejavem al sol, feiem el dinar, tocavem la guitarra: cap de setmana. Durant una bona estona no el vem veure. Finalment aparegué somrient amb un tros de taulell on hi havia unes formes circulars pintades de color argila. En posar-lo vertical per ensenyar-nos-les, van fer-se uns regalims, que ell examinà primer amb atenció i després amb un somriure aprovatori. El següent cap de setmana duia com un tresor tres bosses de terres de color i un pinzell. "Per provar" va dir. Aquella compulsió ha donat fruits. Els més recents es poden veure fins el 25 de febrer al Pou d'Art.

Més imatges de les obres del Mon a l'ou d'au-art.

El silenci del pensament

- Sabeu algun premi nobel espanyol?
- ¡Camino!
- (xiuxiueig) Que això és dels Goya.
- Dic premi Nobel.
- Pereira Gomez o así ...

La remor del pensament (performance)

Participants: 24 adolescents 2n C BTX + 1 adult

Text: René Descartes, Meditacions Metafísiques, II

Data 3-2-2008

Durada 1' 3''

Descartes Meditaci...

Hosted by eSnips

Formes d'ús públic de la raó

A Què és la Il·lustració, Kant distingí dos usos de la raó: el públic i el privat. Aquest és el que fem com a professors, com a consellers, "com a predicadors". L'us públic, en canvi, és el que fem com a membres del gènere humà adreçant-nos al "món dels lectors". Obrir un llibre o un diari és, per tant, ingressar a aquest món. A risc de ser acusat d'optimisme tecnològic, crec que el ciberespai, malgrat les seves distorsions, ajuda a ampliar el món dels lectors. L'orelles hi ha trobat una bona iniciativa: DebateWise. S'assembla a un fòrum, perquè té diversos temes oberts i s'hi pot intervenir, però hi ha una segona ordenació, que és la dels arguments i contraarguments. Així deixa de ser una mena d'enquesta, per transformar-se en un lloc que dóna eines de reflexió. Està vinculada a Idea, la Societat internacional per a l'educació mitjançant el debat.

No m'he pogut resistir a la tentació de copiar la fotografia que il·lustra el debat "Obama ha d'investigar Bush per crims de guerra?"

Chagrin d'école?

Dos vells am(ene)ics es retroben

Lisboa, matí de tots Sants de l'any 1755. De sobte, la terra comença a tremolar. Després dirien que els gossos no havien deixat d'udolar tota la nit. Sis minuts tremolant. Els que sobreviuen a l'esfondrament de les cases corren a Baixa, sortejant les escletxes que s'han obert, als molls sense edificis que els puguin colgar, i des d'on contemplen com les guspires de les xemeneies malmeses van calant foc als habitatges. En una de les sis rèpliques, la taulada de l'esglèsia do Carmo cau damunt els fidels que s'hi havien refugiat. Encara avui ningú ha tingut l'esma de reconstruir-la, esquelet de runa grisa plantat camí del Chiado. Però un altre fenòmen crida l'atenció de la gentada: les aigües del Teixo s'estan retirant i comença a veure's el fons. Els més atrevits o curiosos hi baixen i aviat la llera buida s'omple de gent que tafaneja per les restes de navilis enfonsats i càrregues perdudes. 900 seran engolits pel tsunami de tres onades de més de sis metres amb què el mar torna a apropiar-se de la llera. Una tercera part des habitants de la capital han mort. Queden registres de destrucció a Cadis, Conil, Barbate, Fes, Meknes ...

Voltaire prendrà aquest fet com a tema de reflexió teològica al Candide i al Poema sobre el desastre de Lisboa, significativament subtitulat "ou examen de cet axiome: "Tout est bien". Hi criticarà el racionalisme descarnat d'arrel leibniziana. El desastre li serveix per questionar l'existència de Déu: el terratrèmol ha portat patiment a múltiples innocents; Déu no existeix, perquè si existís hauria de ser tan omnipotent i bo com per no permetre aquest patiment d'innocents. Si el permet, no és bo; i si és bo, hauria d'impedir-lo; per tant no és omnipotent. No hi ha, en conclusió, cap ésser infinitament bo i omnipotent. El poema esdevindrà famós en tota l'Europa il·lustrada:

(...) Mais comment concevoir un Dieu, la bonté même,
Qui prodigua ses biens à ses enfants qu'il aime,
Et qui versa sur eux les maux à pleines mains?
Quel oeil peut pénétrer dans ses profonds desseins?
De l'Etre tout parfait le mal ne pouvait naître;
Il ne vient point d'autrui, puisque Dieu seul est maître:
Il existe pourtant. O tristes vérités!
O mélange étonnant de contrariétés!
Un Dieu vint consoler notre race affligée;
Il visita la terre et ne l'a point changée!
Un sophiste arrogant nous dit qu'il ne l'a pu;
"Il le pouvait, dit l'autre, et ne l'a point voulu:
Il le voudra, sans doute"; et tandis qu'on raisonne,
Des foudres souterrains engloutissent Lisbonne,
Et de trente cités dispersent les débris,
Des bords sanglants du Tage à la mer de Cadix. (segueix)

Rousseau, molt menys famós a l'època i sense els suports de Voltaire, s'encaparrarà a contradir-lo. Li envia una carta que, en escampar-se, donarà lloc a un seguit de malentesos que acabaran en una profonda enemistatdels dos autors, la Lettre à Voltaire sur la providence. En ella rebat l'argument del mal de Voltaire. El mal general no existeix. Vista en la seva globalitat, a la natura no hi predomina el mal. El mal particular, com els efectes del terratrèmol, és producte de l'acció humana: atapeïment de les cases, vida anti-natural ... Déu (o la Naturalesa) és bona, som nosaltres els que la pervertim.

(...) Tous mes griefs sont donc contre votre Poème sur le désastre de Lisbonne, parce que j’en attendais des effets plus dignes de l’Humanité qui paraît vous l’avoir inspiré. Vous reprochez à Pope et à Leibniz d’insulter à nos maux en soutenant que tout est bien, et vous amplifiez tellement le tableau de nos misères que vous en aggravez le sentiment : au lieu de consolations que j’espérais, vous ne faites que m’affliger ; on dirait que vous craignez que je ne voie pas assez combien je suis malheureux, et vous croiriez, ce semble, me tranquilliser beaucoup en me prouvant que tout est mal. (...)

Després d'haver comprovat les destrosses del temporal de dissabte passat i a banda de sorprendre'm de què encara no s'hagin produït més desgràcies, em vé a la memòria aquesta polèmica: Voltaire/Rousseau? O aquesta altra: qui guanya, la naturalesa o la cultura?

Una Proposta de treball sobre els dos textos (en francès) .

Entre les murs. La classe

El millor, la traça amb què Cantet ha aconseguit ficar la càmera en un institut: dins la classe, a l'alçada d'un alumne assegut, endevinant les intervencions dels altres a través d'un bosc de caps i braços; a la sala de professors, des de la mirada d'un company que aixeca la vista dels exàmens que està corregint per escoltar com es desbrava un altre company. Destacable la interpretació de l'alumnat, que supera de vegades la del professor François Begaudeau. La comoditat amb què es troben els intèrprets-alumnes dona un ritme i un to emocional més alt del que acostumen a tenir les classes, que és el que distingeix la pel·lícula d'un documental. Moments superiors: l'autorretrat de l'alumne antillà; el director, mesuradíssim i amb un punt d'ironia; els pares, diversos; el claustre, ningú completament bo, ningú completament dolent; els retrats d'alguns alumnes: Suleiman en el seu imperceptible i progressiu augment de mala llet. Wei. També Esmeralda i la seva companya prenent-se potser a broma la sessió d'avaluació. De passada, lliçó a col·legues que idealitzen l'ensenyament a França: als profesors se'ls ha de tractar de vosté, però els alumnes assisteixen a les avaluacions i se'ls ha d'aguantar. Insatisfacció final: neguit d'una alumna preocupada perquè creu que no ha après res; la vitalitat tancada dins els murs de la classe tem sortir fora. Sortir de l'escola permet esbargir-se, però fa perdre la seva protecció.

Què hi veu un professor? Una classe extraordinàriament real, potser amb una proporció inusualment alta d'alumnat d'origen estranger (o amb una atenció preferent als alumnes més pintorescs). Qui no sigui del gremi segurament destacarà, a banda de la frescor dels protagonistes, la paciència del professor, que nosaltres diríem que és tenacitat en aconseguir els objectius, control de la classe, evitació de les disrupcions i una mica d'inexperiència en la conducció de la classe que li porta a no refredar-ne el to emocionali i per tant a respondre les intervencions dels alumnes amb sarcasme o ironia en comptes de fer servir més l'humor o simplement, en algunes ocasions, no picar a certes provocacions. Comentari de La Vanguardia, com sempre tirant amb bala contra l'ensenyament públic, "Muestra de lo que ocurre en la enseñanza pública" (del futlletó), oblidant que a França la major part de l'ensenyament és públic, però com que aquí s'acosta la preinscripció ...

Al·leluia!

Per fi una obra de Shermer en castellà! Ens queixavem en un altre post de la manca de bibliografia sobre credulitat i ara ens arriba la recent edició d'aquesta obra que fa anys que treballàvem en la seva edició en anglès. L'editorial Alba ens fa avençar uns llocs com a potència cultural. 

Els capítols més interessants són el 3 "Cuando el pensamiento se equivoca" on recull i sintetitza diverses formes de manca de racionalitat, i el 15 i el 16, on explica les fonts de la credulitat. La resta examina temes concrets que sovint els alumnes ens consulten, des de la hipnosi a la caça de bruixes i la propalació de rumors, les abduccions extraterrestres, la comunicació extrasensorial, el negacionisme. Potser alguns filòsofs tiquismiquis li retreguin el seu positivisme. Està clara l'adscripció de Shermer, però crec que com que aquestes qüestions es plantegen precisament en el pla de la vida quotidiana i de la "realitat immediata", és a dir  en el pla d'allò positiu, sortir-s'en amb fàstics epistemològics o metafísics és una manera d'ignorar les preguntes que ens fa l'alumnat sobre aquests temes. Un dictum de Spinoza,  que Shermer cita (p. 121), expressa esplèndidament l'actitud amb què crec que el professorat hauria de respondre aquestes preguntes: "Sempre m'he esforçat en no riure'm de les accions humanes, ni en lamentar-les, ni abominar d'elles, sinó en comprendre-les".

Dos defectes menors, però que hagués estat fàcil esmenar: a banda d'equivocar-se en programar els sagnats de les cites per exemple 84, 119, 320, o 425, el dissenyador gràfic, una vegada més, s'ha imposat sobre el lector, ideant un insòlit interliniat absurdament ample, que dificulta la lectura d'una traducció decent. La manca de qualitat de les il.lustracions originals augmenta en la nostra edició. Avencem llocs en el ranking de potències culturals, però menys dels possibles.

Llegint les Meditacions Metafísiques II

Pensar: Borrar primero, para pintar después.
Y quien borrar no sabe camina a cuatro pies.
Antonio Machado: Los Complementarios.

Llegint les Meditacions Metafísiques I

La didàctica de la filosofia ha de fer peu en els textos, que la doten de vitalitat i rigor. Per això, a segon de batxillerat, molts procurem que els alumnes hagin llegin la major part de les obres d'on se seleccionaran els fragments per als exàmens de selectivitat. Ara bé, perquè aquesta lectura sigui efectiva, ha de ser quiada, pautada i acompanyada. Guiada: que destrii allò adient a la capacitat de comprensió de l'alumnat i eviti dificultats innecessàries. Pautada: que marqui el ritme de la lectura. Acompanyada: que respongui els dubtes, confirmi o refuti interpretacions, animi a superar els obstacles, ajudi a fer ponts entre el text i allò que pensem.

La condició de possibilitat d'aquest contacte dels joves amb els textos de la història de la filosofia és una lectura aprofundida que cada professor o professora ha de (re)fer. A més, cal superar un obstacle bàsic: la manca de textos adients. L'estanyol serà la vuitena potència mundial, però culturalment està una mica més endarrera. Encara corre en castellà la traducció de Garcia Morente per a Austral plagada d'errades que ningú no ha corregit malgrat haver estat assenyalades amablement per Vidal Peña en la seva edició dels 80 per a Alfaguara, recentment reeditada. La seva edició també contenia gran part de les objeccions i respostes que el mateix Descartes inclogué, que són molt útils per aclarir el text principal. En català i per a aquesta obra tenim la sort de disposar d'una traducció rigorosa i recent, encara que una mica desorientada en els apectes didàctics .

He elaborat unes guies de treball de les Meditacions I a IV amb referència als paràgrafs de l'edició catalana de M. Costa. He intentat fer-les breus -set preguntes per a cada Meditació i amb poc text explicatiu- perquè no passi allò que la lectura de la guia sigui més llarga i dificultosa que la del text que pretén guiar.

Finalment, una vegada més, l'entrada de la Wikipedia en anglès resulta la més completa, clara i rigorosa exposició divulgativa. Fa una mica de vergonya aliena que la francesa comenci amb la tòpica recriminació a "le glacial palais royal de Suède" per la mort del filòsof. En català és un manualet que adreça a d'altres manualets. No sé quina potència serem, però la distància respecte la primera és galàctica.

Trobareu més informació sobre Descartes en aquest blog aqui, aquí i aquí.

De l'oral a l'escrit

- (jo) Aureli Agustí, àlies Sant Agustí, va modelar una concepció del temps que encara tenim ara, la concepció linial de temps ...
- Zzzz
- (jo) Eo, escolteu, què és el temps?
- mmmm.
- (jo) Un minut dura sempre un minut?
- (somriure de suficiència) És clar!
- (perspicaç) De vegades no ...
- (col·laboradora) De vegades un minut passa ràpid, dura poc, i de vegades dura molt.
- (ocurrent) El temps és subjectiu!
- (coherent) Llavors els rellotges marquen l'hora segons qui els porta?
- (col·laboradora) És que els rellotges no són el temps!
- (jo) Deia Aristòtil que el temps era la mesura del moviment.
- (sorneguer) Llavors si una cosa està quieta, no passa el temps?
- (impacient) Deixa-ho, Jordi.
- (jo) Recordeu que la ciència actual considera que el temps és una de les dimensions de l'univers.
- mmm.
- (jo, dibuixant una línia a la pissarra) Segons la concepció del temps lineal, podem dividir-lo en passat, present i futur.
- (varis, aixecant el cap) Ah! (apunten).
- (jo) P, el passat, existeix?
- (pensatiu) Sssssi ... No!
- (aclaridora) El passat ja ha passat!
- (jo) El passat no existeix. I el futur, existeix?
- (a cor) Nooo.
- (jo) Llavors, només ens queda el present. Vejam, quant dura el present?
- (ràpida) Això!
- (jo) Assenyala'm el present, que no ho he entés.
- (ràpida) Ara!
- (jo) Ara?
- (divertida) Araaraaraaraaraaraaraara ....
- (didàctic) El present és un moment.
- (jo) Un moment és el mateix que un instant?
- (a cor) Siiiii.
- (jo) Quant dura un instant?
- (meticulosa) Trenta milionèssimes de mil·lèssimes de segon ...
- (jo, cara d'incrèdul) No.
- (coherent) No dura res.
- (geni, com despertant) El present és etern!
- (col.laboradora) Per tant, l'ùnic temps que existeix, el present, no dura!
- (a cor) Aaaalsa!
- (veus) És clar! quin embolic! Ostra Jordi!
- (jo) Demà seguirem.

Traducció:

“¿Qué es, pues, el tiempo? Si nadie me lo pregunta, lo sé; pero si quiero explicárselo al que me lo pregunta, no lo sé. Lo que sí digo sin vacilación es que sé que si nada pasase no habría tiempo pasado;y si nada sucediese, no habría tiempo futuro; y si nada existiese, no habría tiempo presente. Pero aquellos dos tiempos, pretérito y futuro, ¿cómo pueden ser, si el pretérito ya no es y el futuro todavía no es? Y en cuanto al presente, si fuese siempre presente y no pasase a ser pretérito, ya no sería tiempo, sino eternidad. Si, pues, el presente, para ser tiempo es necesario que pase a ser pretérito, ¿cómo deciros que existe éste, cuya causa o razón de ser está en dejar de ser, de tal modo que no podemos decir con verdad que existe el tiempo sino en cuanto tiende a no ser?””. (Ciuitas Dei, XI, 14, 17)

Postals urbanes

I

Una veu sobresurt entre la gent. És una jove que passa de pressa parlant pel mòbil. Realment parla molt alt. Al darrera seu, un home d'uns cinquanta va fent sssh!

II

Dos nens d'un deu anys caminen cap a casa, bossa escolar a l'esquena. L'un es mira un lletrero i li diu a l'altre: - No savia que parking s'escrivia amb k. - És que està en castellà! Li respon l'altre. La dona que els acompanya, amb vestit pakistanès, els fa mirar abans de creuar el carrer. Parking. Se vende.

III

Caixer. Dos cossos estirats embolcallats amb la mateixa manta verda. Encara no són les nou de la nit. S'han tapat el cap. Només els sobresurten els peus. Fred.

El darrer CAP?

"Diu el MEC que per impartir el BUP s'ha d'haver fet el CAP" jugava amb les noves sigles un professor de matemàtiques acabat d'arribar de l'exili mexicà. Ho deia en una sala de professors el curs ¿73-74? Reiem l'ingenu joc de paraules d'en Pujades sense sospitar que al 2009 no tindriem ni el MEC ni el BUP, però seguiria el CAP.

Encara que crec que amb els anys el curs s'ha anat fent més rigorós i complex, és completament insuficient com a formació inicial. La majoria d'alumnes de CAP ho declaren en les valoracions de fi de curs. Semblaria un acte de masoquisme, atès que afirmen això després d'haver-se entregat generosament, de manera majoritària, a cursar-lo dins la seva atrafegada construcció d'un curriculum que els allunyi de la condició de mileuristes. Però és una declaració lúcida que demostra que han començat de veritat el camí que els durà a ser uns bons professionals.

X, tenies raó, faltava un brindis amb una copa de cava el darrer dia. Perquè els fats us siguin propicis.

Perquè pacifisme no vol dir equidistància

Un oxímoron: la guerra justa

font:Al Quods

font: Gamla

Un cop més, es fa present aquell vell conflicte que s'adiu estranyament amb la iconografia i la geografia nadalenques. Els qui no ens ha tocat la rifa d'haver de viure en una zona geoestratègica inestable basculem entre dues posicions, la polarització i l'irenisme. Polarització: necessitat imperiosa d'esbrinar qui té raó, de donar-la a uns i de treure-la als altres, fins que poguem sospirar alleujats per haver trobat algú a qui carregar el(s) mort(s). Pessigolleig d'excitació per estar-hi implicat. I descobriment de l'enemic, dels seus còmplices, dels companys de viatge, dels espies, dels que escriuen al servei de, dels sepulcres blanquejats ... Caça de bruixes. Disquisicions ridícules sobre la guerra justa.

Però siguem assenyats: basculem vers l'altra posició. L'irenisme: hi ha unes úniques víctimes, la població civil, les dones, els vells, els infants. La fantasia de ser al mig, de ser per damunt. Un bon truc, perquè és la manera d'acabar tenint sempre la raó. Intent absurd de situar-se en la perspectiva de l'Esperit Absolut. Mercadeig dels cadàvers, traginar-los i posar-los en els platets de la balança, dividir-los entre combatents i no combatents ... fins que veus que tots diuen lamentar les víctimes innocents. Conclusió: estan bojos, millor deixar-los estar i que es matin entre ells. Però uns maten més que els altres ... Tornem a bascular ...

Crec que al capdavall el cal fer és donar suport sostingut a la gent d'allà que treballa per la resolució del conflicte per via pacífica. Palestins i israelians que fa molt de temps que hi lluiten. No val argüir que no han estat capaços d'acabar amb el conflicte, perquè els militars porten més temps, no han augmentat la seguretat en res i més aviat l'estan fent més complicat. Suport. Sostingut. No només quan a tele o els emails ho diuen.

Israel-Palestine Center for Research and Information (IPCRI)

Problemes de coordinació

Isaac Newton va néixer tal dia com avui fa 466 anys. Era el dia de Nadal. No, no t'has equivocat en la data del post. El que passa és que en l'època de Newton, a Europa es feien servir dos calendaris: el julià, o antic, en les Illes Britàniques i el nord i est protestants, mentre que la part catòlica es feia servir el nou calendari gregorià, que anava deu dies endavant. L'esglèsia ortodoxa russa encara segueix aquell calendari.

El calendari Gregorià fou adoptat a les Illes Britàniques el 1752. El 1752 va ser el 1130 de l'any musulmà, i ara estem en 1429. De la mateixa manera, haurem d'esperar al nostre 25 de gener de 2009 perquè s'acabi l'any de la rata i comenci l'any xinès de 4706 i per tant, poguem celebrar el cap d'any adequadament. En l'Anglaterra de Newton l'any no començava el primer de gener, sinó el 25 de març, el dia l'Anunciació. Més encara: avui és dijous (els mesos sempre començaven en dilluns) quatre de Moisés (tretze mesos amb noms de personatges històrics) de l'any 220 de l'era positivista segons Auguste Compte. El calendari positivista, com el revolucionari francès, segons el qual avui seria el decadi de Nivose, no van tenir molt èxit.

Si el començament i la durada dels anys i dels mesos és un problema també ho és el dels dies: quan comença el dia, en sortir el sol o en pondre's? Com el dividim en hores, en parts? I com els anomenem. I què hi celebrem? En el nostre entorn aparentment uns celebrem divendres, altres dissabte i altres diumenge, encara que els ho diguin les persones que treballen de dependents de grans superfícies, que excepte Nadal, Sant Esteve i cap d'any no han tingut cap altra dia festiu, per no parlar dels qui treballen per torns ...

En fi: la Wikipedia no menciona ni tres ni quatre, sinó 41 calendaris vigents actualment en el món. Tots pretenen coordinar les activitats humanes de cada societat, elsrituals i algunes exigènciesastronòmiques, com les fases de la lluna, les estacions, la insolació, etc.

Tot això per dir-vos bon any!

Per què no sigui dit

Més d'un any en fa

que escric en aquest blog.

Són moltes hores de feina

pispades a les de son.

Als fidels que em visiteu,

les lectores i els lectors,

unes bones vacances

us desitja

l'AUTOR

Tot recitant Cavafis

En J. em fa un regal. Em convida a recitar un poema en l'acte d'homenatge a Kavafis en el 75è aniversari de la seva mort, organitzat per l'Associació Catalana de Neohel.lenistes. Accepto encantat. Completa el regal oferint-me llegir "Esperant els bàrbars". M'hi aboco.

ESPERANT ELS BÀRBARS

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l’Emperador se’ns ha llevat tan d’hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui.
I el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l’hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d’ells s’espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s’han allargat les cares!)
¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se’n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent bé alguna cosa resolia.

(Canviem la traducció de Riba del darrer vers per una altra: "Aquests homes eren una certa solució")

Gràcies, J.

Aniversari

Entre Krahn i i la Malenconia de Dürer.

Optimisme

Des del 2002 hi ha un projecte de Microsoft per enregistrar la vida d'una persona: converses telefòniques, emails, fotografies, filmacions. A uns 300 dòlars per any (cost d'un terabyte de memòria) podrem conservar el registre exacte del que fem o diem. Aquest avantatge aparent no estarà exempt de problemes. El primer problema serà l'encaparrament que sens dubte ens agafarà en haver d'estar pendents de seleccionar què passa a la posteritat. En comptes de recordar els bons moments, es tractarà de cercar els bons moments per recordar.

Però el distanciament de la vida que comportarà això serà un perill menor comparat amb d'altres. La minuciositat amb què podrem enregistrar el present ens acostarà a Funes el memorioso. Funes havia acabat per haver de viure jaient de cara a una paret perquè li resultava insoportable la seva capacitat de recordar els esdeveniments amb tanta precisió que la rememoració d'un dia li ocupava un dia. Tot i així, no podia evitar recordar exactament les rugositats d'aquella paret, les imperfeccions i escletxes canviants segons l'hora i l'estació. L'altre perill serà quedar-nos penjats enregistrant que enregistrem, a la manera de El Grafógrafo, de Salvador Elizondo:

Escribo. Escribo que escribo. Mentalmente me veo escribir que escribo y también puedo verme ver que escribo. Me recuerdo escribiendo ya y también viéndome que escribía. Y me veo recordando que me veo escribir y me recuerdo viéndome recordar que escribía y escribo viéndome escribir que recuerdo haberme visto escribir que no me veía escribir que recordaba haberme visto escribir que escribía y que escribía que escribo que escribía. También puedo imaginarme que ya había escrito que me imaginaría escribiendo que había escrito que me imaginaba escribiendo que me veo escribir que escribo.

Superats els perills de l'enregistrament, resta el problema de l'evocació. Com recuperar tota aquesta informació? Els tècnics, optimistes, hi estan treballant ...

Exemple de diagrama

Heus ací una ordenació de la Història de la filosofia i la ciència. Com totes, és discutible per la tria d'autors. També, i especialment, per la concepció implícita de l'avenç lineal, a base "descobriments" o "invents". De tota manera, té la gracia de la forma i de les confluències, enllaços i vies mortes. Prové de la més que discutible Muy Interesante. I dic discutible perquè exerceix l'amarillisme i la confusió entre publicitat i informació, cosa habitual, però inacceptable en una publicació que pretén donar informació científica i rigurosa.

Què és un fet?

- Avui he vingut a classe nedant.
- Però si t’he vist baixar del cotxe!
- Sí, però abans havia nedat 35 piscines, gairebé un kilòmetre. Per tant, puc dir que he vingut a classe caminant, en cotxe, i nedant, totes tres coses.
- Però quan nedaves no ho feies per venir a classe, sinó per fer exercici!
- Llavors, si venint m’aturo a comprar el diari i em trobo algú al quiosc, no puc dir-li que estic anant a classe?
- És clar que sí ...
- Llavors he vingut nedant.
- Comprar el diari és un moment, però a la piscina t’hi deus haver estat una bona estona.
- Llavors, allò que facis depèn de la durada?
- No, però com t’he dit, allò que fas depèn de la teva intenció.
- Llavors si tu encens el llum de l’habitació per anar al lavabo i el teu germà es desperta, no es pot dir que tu l’hagis despertat?
- No ho sé, potser les accions són un tipus de fets una mica estranys ...

Guàrdia

Xivarri. En veure'm, tres alumnes que eren al passadís entren esvalotadament dins l'aula. Un quart es queda recolzat a la porta. - Quina classe teniu? - No sé. Ni em mira. Arracada; client asidu de perruqueria; gairebé de la meva alçada. - Que no saps quina classe teniu? Imperceptible sospir de suficiència, mentre pregunta, dirigint-se als que ens miren asseguts: - Eh, qué clase tenemos. Se sent "Català". - Catalán - em diu. Hem preservat els estatus ...

Tan fina és la línia que separa els projectes de la seva realització?

MÉS DE 700 posts en 22 blogs. Una vintena de professores i professors capaços d'engrescar el seu alumnat. Setanta-quatre premis. Se m'ha afalagat dient que era l'ànima de la mostra, i he de replicar que aleshores l'Àngels i en Ramon en són la força, i la resta de professorat i d'alumnes participants el cos jovial, vigorós i fecund. La Mostra de Fotofilosofia 2008.

L'acte d'avui ha aplegat més de 150 persones a l'aula magna de la Facultat de Filosofia. No només ha estat un repartiment de premis que celebra el dia Mundial de la filosofia, sinó que s'ha creat un autèntic espai de reflexió filosòfica que, sota la mirada potser benèvola i una mica paternalista de les autoritats acadèmiques i educatives, ha demostrat que hi ha una filosofia en acte a secundària. El recull de les fotofilosofies premiades apareixerà aviat aqui i aqui. Es promet un reportatge fotogràfic de l'acte. Mentrestant, un tast: la presentació, sense els comentaris. de la meva selecció particular, amb una mica de teoria.

Comença la Mostra 2009!!

Mostra De Fotofilosofia 2008

View SlideShare presentation or Upload your own.

Cupido Lupita

Crueltat en un cos feble. Pell torturada. Violent contrast entre el pentinat aprimorat i la mirada entenebrida. Inocència infantil que ha patit una maligna transformació? O joguina que, abandonada la feblesa de la seva condició, adquireix vida pròpia i ens desafia? Cupido Lupita. de Dr. Lakra. Tota la força terrible de la divinitat en un embolcall de feblesa i fragilitat. Una no-nina. M'ha vingut al cap en llegir el trist post de quatre de novembre d'Abecedaris. Per què és tan difícil deixar de culpar les víctimes, quan els únics culpables són els seus explotadors, els seus assetjadors, els seus botxins?

Per si serveix: com fer un resum?

Un Resum Del ParmèNides

View SlideShare presentation or Upload your own.

Un altre wordle

Els mots tal com han plogut.

Restes

Tot passa ràpid. Noto que el carrer per on com tants d'altres m'apresso en arribar a sopar batega diferent. Una dona grassa amb bossa de xarxa em creua tot contemplant un gros llibre que duu a la mà mentre murmura de satisfacció. La pasión turca. Al darrera veig un home i un noi que remenen la pila d'andròmines que fa un moment ha aparegut en un portal. L'un s'interessa per la roba, l'altre comprova els calaixos d'un moble. Carn fresca. M'ajupo un moment i engrapo unes fotografies esquinçades. Al metro les examino. Records. En arribar a casa les llenço. No goso conservar allò que un altre ha decidit llençar. Però per si fos el primer fotocrossing, heus-ne ací alguns fragments.

Una estranya politització

La seva cara mostrava una alegria que no s'adeia amb la situació. En lliurar a la professora de guàrdia el full de càstig per arribar tard, no ha pogut estar-se de comunicar-li la notícia: "Ha ganado Obama!". Avui, molts alumnes d'origen estranger estaven especialment contents.

(Gràcies, L.H i G.L.)

Comunicació no verbal

font: Societat Internacional d'Etologia humana

El cos. Allò que manifesta el que volem -o no- expressar. Existeix una gestualitat, una comunicació no verbal de caire cultural: la distància interpersonal, les salutacions, les amenaces aixecant la mà, el nyiclis amb el dit índex, etc. Però la més important és la natural: abraçar, tapar-se la boca, saludar aixecant les celles ...., una gestualitat universal. Per què els humans de cultures, edats o temps allunyats podem entendre'ns? No és pel llenguatge, sinó per aquesta comunicació no verbal pròpia de l'espècie, gran part de la qual és compartida amb d'altres primats. Aquesta gestualitat, junt amb patrons cognitius propis, és allò que permet exercir el que Hume anomenava el sentit d'humanitat: aquella dificil reconstrucció que fa que estem convençuts que l'altre pensa, sent, imagina i desitja igual que nosaltres.

L'etologia humana estudia aquests aspectes. El seu màxim representant és Irenaeus Eibl-Eibesfeldt, que ha recollit un importantísssim arxiu cinematogràfic sobre diferents cultures, moltes ja desaparegudes.

No creieu que es tracta d'una cosa del passat. Ara s'estudia per tal de fer que els robots ens semblin humans. Que, per exemple, facin veure que ens escolten: assentir, mirar-nos als ulls contacte visual, ... Veieu el llibre I. Wachsmuth and G. Knoblich (Eds.), Modeling Communication with Robots and Virtual Humans, LNAI 4930. Berlin: Springer, 2008.

Quines altres oposicions implica la de "Naturalesa/Cultura"?

1. Clica en la imatge. Amb les paraules que conté, elabora dues llistes d'antònims que siguin correlatius a l'oposició "Natura/Cultura.

2. Examina si algunes correlacions són conceptualment qüestionables.

Els nens i les nenes, les mares i els pares

Hi ha qui en nom de la llengua acusa de políticament correctes i de linguísticament redundants als que intentem parlar i escriure entestats a tenir en compte que el masculí no és genèric, i que usat com a genèric serveix a l'ocultació de les dones. Per això diem "els i les joves", "les mares i els pares" o "les famílies", etc., en comptes de "els joves", "els pares", etc. És cert que usat mecànicament col·labora a la grisor d'un text i que pot originar expressions gracioses en la seva ambigüitat, com allò d'Ibarretxe: "El conflicto que enfrenta a los vascos y las vascas entre sí".

Front l'acusació de redundàcia i de complicar inútilment la parla, diem que no té sentit, perquè aleshores s'hauria de continuar acusant de farragositat la conjugació verbal, els pronoms febles, les conjuncions .... La de correcció política podria ser més seriosa, éspecialment completada amb l'afirmació que seguim una moda i suportada en suposades raons lingüístiques basades en què en les llengües romàniques el masculí sempre etc. Però veiem l'edicte amb què ses catòliques majestats Isabel i Ferràn segueixen la neteja ètnica de l'estat espanyol i expulsen els jueus. Observeu la precisió de la romànica llengua castellana quan es tracta d'expulsar:

"después de muchisima deliberacion se acordo en dictar que todos los Judios y Judias deben abandonar nuestros reinados y que no sea permitido nunca regresar. Nosotros ordenamos además en este edicto que los Judios y Judias cualquiera edad que residan en nuestros dominios o territorios que partan con sus hijos e hijas, sirvientes y familiares pequeños o grandes de todas las edades al fin de Julio de este año y que no se atrevan a regresar a nuestras tierras y que no tomen un paso adelante a traspasar de la manera que si algun Judio que no acepte este edicto si acaso es encontrado en estos dominios o regresa será culpado a muerte y confiscacion de sus bienes".

Per cert, donaven tres mesos perquè els jueus i les jueves sortissin de l'estat, els i les facultava per vendre llurs bens i hisendes, però no a treure or o plata de l'estat sota pena de mort ...